Lo més gran del món

Avui us penjo una cançó del conegut Dyango, concretament una de les seves cançons més emotives: La mare. Espero que us agradi.



Aquí en teniu la lletra:
El nen és petit
i mig adormit
la mare, s´el mira
i junt al bressol
no el deixa mai sol
joiosa suspira.

I vetllant el seu son amb amor
ella pensa tranquil·la i ditxosa
el meu fill val un món
i un tresor,
i l´adorm tot cantant-li amorosa.

Fes nones reiet,
fes nones fill meu
que ets un angelet,
que m´ha enviat Dèu.
Li besa la cara
el besa al front
petons d´una mare
lo més gran del món

El nen és més gran,
la mare plorant
li diu cada dia
no surtis de nit
i fuig dels brugits
treballa, estudia

I tapant-li els defectes què té
l´aconsella amb carinyo
i el guia
pel camí del treball i del bé
que és lo que ella desitja i ansia.

Perdona´m fill meu
però jo t´haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí
Quin mal t´aconsella?
deu ser algun ningú
fes cas d´una vella,
que sols viu per tú.

Veien-te perdut,
per tots despreciat
per què no has vingut
aquí al meu costat?
no abaixis la cara,
Aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!

És possible disfrutar del part

El passat divendres al diari "La vanguardia" van publicar una interessant entrevista a la ginecòloga Montse Catalan on explica la seva trajectòria i visió dels parts i els neixements després de portar més de 20 anys acompanyant dones.

Per nosaltres, parir la petita a casa va ser una de les millors decisions que vam prendre. Va ser una experiència tranquil·la, agradable, romàntica, divertida, feliç... totalment recomanable!

Aquí en teniu la transcripció (ja sabeu que aquest diari, malauradament, tot i ser català s'edita en castellà):

“Es posible disfrutar del parto"
LA CONTRA; IMA SANCHÍS - 23/04/2010

Tengo 60 años. Nací en Manresa y vivo en Sant Vicenç de Castellet. Vivo en pareja, tengo dos hijos y tres nietos. Licenciada en Medicina y especializada en Ginecología y Obstetricia. Creo en el comunismo desde el corazón. No tengo creencias, con el ser humano me basta
¿Usted nació en casa?
Soy la mayor de cuatro hermanas y la única que nació en casa. Dos de mis hermanas murieron a los pocos días de nacer.
¿Cómo vivió esas muertes?
Lo difícil fue el oscurantismo en el que me crié. Yo no me enteré de los tres embarazos de mis hermanas, pasaron desapercibidos. El sexo era pecado.
Y decidió traer niños al mundo.
Trabajé en plantas de obstetricia y ginecología y el trato que se daba a la vivencia de un momento tan importante como es el dar a luz no tenía nada que ver con mis sentimientos. La mujer ha estado muy maltratada en las salas de parto, y quise ofrecer otra forma de parir y de nacer.
¿Por eso se fue a La Habana?
Era el año 1990, quería saber cómo se vivía el socialismo que había soñado. Me fui a realizar la especialidad de obstetricia y ginecología durante cuatro años.
¿La falta de recursos le motivaba?
En Cuba, pese a tener una tecnología muy limitada, se obtenían resultados en morbimortalidad materno-infantil similares a los europeos. Aprendí a tratar los partos con naturalidad, dejarlos transcurrir. Tuve un profesor que me dijo algo fundamental.
¿Qué le dijo?
Cuando una mujer grita, no la dejes sola. Cuando volví, trabajé durante seis años en una cooperativa que asistía partos en casa y en una maternidad. Luego con dos compañeras creamos Migjorn, una casa a la sombra de la montaña de Montserrat para cuidar de los partos de las mujeres y de los nacimientos de los bebés.
Más de veinte años ayudando a parir a las mujeres, ¿qué ha entendido?
Que el parto puede ser vivido y sentido con toda su intensidad. Trato de que las mujeres entiendan que la fisiología está a favor de la vida, que si dos celulitas, el óvulo y el espermatozoide, que iban a vivir sólo dos o tres días, por el hecho de unirse consiguen multiplicarse y multiplicarse...
Hasta llegar a ser millones.
... Y acabar formando cada pestaña o huesecillo de un pequeño bebé capaz de crecer, nacer y continuar su desarrollo, ¿cómo es posible desconfiar de que esta misma naturaleza ponga tantas dificultades al parto?
Doler, duele.
Lo fisiológico no duele: respirar, digerir..., nuestro cuerpo pulsa continuamente, se contrae y se expande, lo hace el corazón, las arterias, los intestinos, la pupila, los esfínteres, los músculos. ¿Por qué duele el parto? ¿? El útero, pequeño como una pera de san Juan, se reblandece y crece hasta albergar al niño, y esta dilatación tampoco duele, como el estómago cuando lo llenamos.
¿Qué me quiere decir?
Que el dolor y el miedo están muy relacionados, y que es posible disfrutar del parto. Y que atreverse a confiar en la sabiduría de nuestro cuerpo, con todas las precauciones necesarias, refuerza a las mujeres, a los bebés y también a los hombres.
¿A los hombres?
Un hombre tiene un papel muy importante en un parto en casa. Las mujeres no se confían a la anestesia epidural y la oxitocina... y "que me lo saquen, por favor", sino que es algo que realizan ellas, y su punto de anclaje es su pareja y los profesionales que estamos ahí para ayudar.
¿Tiene más riesgos parir en casa?
La mortalidad de los partos en casa es igual a la de los hospitales, donde hay más riesgo de efectos secundarios por la anestesia, la episiotomía (el corte vaginal), o al intensificar la dinámica del parto con la oxitocina.
Sin embargo, da miedo parir en casa.
Está reconocida a nivel internacional la gran satisfacción que obtienen las mujeres en los partos en casa o en las casas de parto en las que los protagonistas son los padres y el bebé. La mujer se siente acompañada, y usamos el agua, los masajes, la homeopatía y la palabra para tranquilizarlas, y sobre todo no intensificamos el ritmo del parto.
¿Esperan pacientemente a que la criatura decida salir?
Sí, horas y días. Los partos se han hecho insoportables cuando se ha intensificado el ritmo del parto con la administración intravenosa de oxitocina, lo que ha hecho que se generalizara la petición de epidural.
Ustedes han asistido más de 600 partos en diez años, ¿ningún problema?
Una tercera parte, en el domicilio de las propias mujeres, y el resto, en el centro de Migjorn. El 75% de los partos en el domicilio han sido completamente normales, un 9% han requerido ser acompañados al hospital y se han solucionado sin intervenciones; un 9% ha requerido cesáreas, y un 7%, ser ayudados por fórceps y otro instrumento.
¿Los mejores momentos?
Durante el verano del 2004 asistí 28 partos seguidos completamente normales, sin necesidad de recurrir en ningún caso a la ayuda de hospital. Cada parto era una fiesta.
¿Una fiesta?
Cada vez que recibo a un bebé que abre los ojos cuando aún tiene el cuerpo dentro de su madre, sale, esboza un balbuceo, y sin que llore pongo mi dedo en su manita y lo aprieta, es un momento inmenso. Y me gusta ver cómo los hermanitos viven el parto de su madre y sus gritos sin asustarse, porque la mayoría son gritos de fuerza y no de dolor, y ellos lo saben.

Visita indesitjada

Rebre visites sempre t'agrada. És sinònim d'afecte i estima. Però de totes elles, n'hi ha una que no m'agrada gens que em visiti. Fa molts anys que ho fa regularment, i clar, ja hi té costum i no hi ha manera que te la treguis de sobre. Alguns cops, mira si es fa pesada, et fa venir mal de panxa o mal de cap i tot! Altres, ens fa parar bojos a tota la família! Ja podria deixar de venir a visitar-nos algun dia, no?

Hi va haver uns mesos que ens vam proposar fer tots els possibles perquè deixés de venir (almenys per un temps!). Van ser uns mesets d'esforç i dedicació, però allà on posem la banya... al final ho vam aconseguir! I no sabeu com ho vam celebrar!!!!! Crec que mai havíem celebrat res amb tanta il·lusió! Ho havíem aconseguit! Havia deixat de venir a fer la seva visita rutinària! Per fi uns mesos sense veure-la! Quin descans!

Però tot s'acaba i després d'1 any i mig (sí, com ho sentiu, 18 mesos!) ja torna a ser aquí. Ahir, de nou, vam tornar a rebre la temuda visita! Tan bé que s'hi estava sense ella... Però bé, sempre s'ha de ser positiva: si ens torna a visitar deu ser per anunciar-nos que tot va bé, no?!

Així que benvinguda siguis! Ens tornem a trobar de nou cada 28 dies!

Sant Jordi mata el drac!

Avui no podia penjar res diferent. Espero que els hi expliqueu als vostres petitets. Bona diada!

Als voltants d’una ciutat es presentà un drac ferotge i terrible, que caminava, volava, nedava, i que enverinava l’aire amb el seu alè pudent, matant a tots qui el respiraven.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estralls a tort i a dret. A tal fi van concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera.

I un dia li va tocar a la filla del rei, una princeseta gentil i gallarda com cap altra. Hi hagué ciutadans que s’oferiren a substituir-la però el rei, amb el cor ple de dol, va dir que la seva filla era com qualsevol dels seus súbdits, i s’avení a que fos sacrificada.

La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Tot el veïnat desconsolat mirava des de la muralla com anava al sacrifici. Llavors es va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella li digué que fugís de pressa però el cavaller li digué que havia vingut per combatre a la bèstia i alliberar del sacrifici a la princesa i del patiment a la ciutat.

Finalment la fera va presentar-se, i el cavaller, que era Sant Jordi, la va escometre i d'una llançada la va malferir. La lligà pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés, tota mansa i estamordida, a la ciutat. Tot el poble, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.

En morir es féu fonedís i al seu lloc sorgí un roser de roses roges com la sang, la més maca de les quals Sant Jordi oferí a la princesa.

El rei volia casar-lo amb la seva filla, però Sant Jordi va replicar que havia tingut una revelació de Déu i que, per tant, el que havia fet era per manament i sota protecció divina i no mereixia cap premi. I va expressar el seu lema “De res no serveix la joventut si no és per defensar una causa justa”.

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

L'Art de Potinejar

És hora de dinar. Avui toca popa d'entrant, amanida russa de primer, pollastre de segon i mandarina per postres.

Ens asseiem a taula. Li poso el platet d'amanida amb trossets de mongeta, patata, pastanaga i algun pèsol sense pell. Les seves manetes hi van directe i tot fent pinceta aviat té trossets de verdura a la boca. Evidentment, però, també n'hi comencen a haver per la taula i la falda. Ella va agafant i menjant amb tranquil·litat però sense pausa. Faig el mateix amb el pollastre. Trossejadet ben menut i pinceta i a la boca. També per la taula i la falda, és clar! Finalment arriba el postre. 2 o 3 gallons de mandarina a trossets petits. De nou, pinceta i a la boca! I per la taula i la falda, com no!

Ja hem acabat de dinar (les dues, per suposat! Ja que mentre ella menja jo també ho faig). Ha menjat molt i està tipa i contenta. Ara toca anar a jugar! Ella amb cubs, sonalls o pilotes i jo amb la baieta i l'escombra.

El terra i la taula són plens de trossets de menjar. Tots aquells que tot fent pincenta no han encertat la boca (que no són pas tants!).

Per alguns, aquesta nena quasi no ha dinat, s'ha passat el dinar porquejant i potinejant el menjar i a sobre només ha aprés a fer-lo malbé. Per a mi, en canvi, ma filla (de 8 mesos i mig, tot i que des del principi que menja així) ha dinat moltíssim, comença a dominar la motricitat fina, sap escollir entre el que vol i el que no i s'ho ha passat de conya dinant!

De nou, un tema més que ens demostra que en la criança, educatiu o no tot depèn de les ulleres amb que es mira.

Salut i bons aliments! I a potinejar! Que és tot un art!

El part és nostre!

Avui us penjo un curtmetratge d'Iciar Bollain, on es fa una paròdia clara i contundent de la deshumanització del part que sofreixen les mares (vull esperar que només algunes mares) als grans hospitals.

Va ser un vídio d'una sèrie de 32 que es van fer l'any 2004 amb l'objectiu de criticar diversos aspeces de la realitat social espanyola. Entre els temes que es criticaven hi havia el que avui us penjo, o l'encariment dels preus de la vivenda, o el tema del Prestige o d'Iraq...

Aquí el teniu:

Bella veu

Ai-ai-ai-ai-ai, ta-ta-ta-ta-ta, ba-ba-ba-ba-ba... Cada dia ja ens acompanya aquesta dolça melodia.

De tot el que m'he imaginat de la menuda de la família (com serà quan sigui gran, li agradarà això o allò, farà així o aixà...) això no m'ho havia imaginat mai. La veu. Tan important per a les persones i mai havia parat a pensar com seria!

Tot just comença a perfilar-se, sembla que comença a entonar. Però només amb aquestes cadenes de monosíl·labs ja és molt bonica.

Ai-ai-ai-ai-ai, ta-ta-ta-ta-ta, ba-ba-ba-ba-ba... comença l'inici d'una nova etapa! Comença l'inici dels esperats ma-ma o pa-pa però probablement la nostra petita comenci per po-pa! Qüestió de prioritats!

Sigui el que sigui... que ho sigui amb la seva nova Bella Veu!

Qui hi ha?

Sentim un motor. Les gosses borden. Qui hi ha? Qui hi ha? Els ulls se'ns il·luminen, els llavis comencen a fer un somriure... Qui hi ha? Qui hi ha? Sentim el xoc d'unes quantes claus entre elles. Comença l'eufòria. Qui hi ha? Qui hi ha? El grinyolar de la porta ja se sent. Rialles. Qui hi ha? Qui hi ha? Ja ha arribat el pare!

Aquest, sens dubte, és el millor moment del dia! Tan petita i tan conscient del que està a punt de passar. Petons, abraçades, paraules, rialles... què faríem sense el pare?

Segurament ho podríem fer tot (com tantes mares que ho fan per opció o per més remei), però amb ell tot és molt millor.

Amb aquella panxa, aquella enorme panxa, el seu suport ja era vital. Quan em sentia pesada, quan no em treia de sobre els vòmits, quan el neguit de tenir el niu acabat em perseguia... Aquell ja va ser un procés fantàstic! Quan ens preparàvem per ser pares, quan descobríem i escoltàvem la nostra petita...

Durant el part, allò va ser cosa de dos. De dins meu potser en va sortir la petita, però si no hagués estat per l'equip que vam formar segurament tot hagués estat diferent! Les abraçades, la tranquil·litat, les rialles... un record inoblidable!

I ara, quan juga amb la petita, quan ens mira quan popem, quan riem amb les anècdotes del metge, quan prepara el menjar, quan sopem tots tres a taula... la seva felicitat ens omple!

Qui hi ha? Qui hi ha? El pare ja és aquí!

No calen agraïments. Ho fa per amor. Però jo li ho vull agrair. Gràcies! Ets el millor pare i company del món!

Moure's en llibertat

La Dra. Emmi Pikler, pediatra austro-hungaresa, durant molts anys va estudiar sobre el paper de l'adult i la seva intervenció en el desenvolupament motor dels nens. Arran d'això va crear un sistema educatiu basat en el respecte al nen, en què l'actitud no intervencionista de l'adult afavoreix el seu autònom desenvolupament.

En el seu llibre "Moure's en llibertat. Desenvolupament de la motricitat global", la Dra. Pikler demostra que el nen aprèn a asseure's i a caminar tot i que no se l'assegui o se li doni la mà per caminar. Segons les seves observacions, el moviment motor es produeix de manera espontània, en funció de la seva maduració orgànica i nerviosa. Al sentir-se lliure el petit es mostra actiu, interessat, seriós en el seu joc, àgil, destre i precís en els seus moviments sense esforçar-se gaire en fer-los i amb el cos relaxat, aprenent així amb flexibilitat i prudència les successives habilitats motores amb la seva pròpia acció i en els moments que escull ell mateix.

Es tracta d'una metodologia molt interessant però poc en harmonia amb el modus vivendi de la nostra societat en què ens agrada que tot vagi depressa i on la competitivitat està a l'ordre del dia. Així mateix, la il·lusió per veure els nostres petitons cada cop més grans sovint ens impulsen a fer-los-hi fer coses per ajudar-los a crèixer (qui no els fa asseure's, o els tomba panxa a terrra? o...). Segur que no els hi fem cap mal però potser tampoc els hi fem cap bé.

Si des que nèixen els hi respectem les seves decisions (quan vol menjar, quan vol dormir, quan... Al menys nosaltres.) perquè no farem el mateix amb el seu desenvolupament motor? Tot arribarà si no és amb 8 mesos serà amb 18!

Us adjunto l'enllaç al llibre de la Dra. Emmi Pikler per si voleu fer-hi un cop d'ull. Hi ha un munt de dibuixos sobre el procés natural que segueixen els nens per arribar a caminar. Fixeu-vos-hi bé que mai parla d'edats. Aneu directament a la pàgina 142.

Aquí el teniu: Moure's en llibertat: Desenvolupament de la motricitat global

Els supertriturats

Després de 6 mesos a base de bona lleteta comença l'època de bona lleteta i bon menjar. Bona lleteta perquè, evidentment, es tracta de lleteta de la mare i com ja sabeu, com aquesta no n'hi ha cap ni la de pot ni la de vaca. I bon menjar, perquè arriba l'hora de començar amb altres aliments, amb nous aliments, amb els sòlids. Bons perquè són fets a casa, senzillament, sense res més que el que mengem tots a casa habitualment.

Comencen els plats de bleda, de carabassa, de calçot, de patata, d'arròs, de blat de moro, de pollastre, de conill, de pèsols, de mandarina, de poma...

De nou, un tema controvertit.

- Bé, s'acosta el dia que compleix 6 mesos així que ja hauríem de començar a donar-li purés de fruita.
- No miri, es que jo em vull esperar fins passats els 6 mesos, per això que diu la OMS de la lactància exclusiva fins als 6.
- Ah, molt bé, cap problema però ja podries anar començant perquè la petita es situi i a partir dels 6 mesets ja ho engegaràs definitivament.
- Ok, ok (de resignació, és clar, no pas d'acceptació. No sé pas què no deu haver entès de la paraula "exclusiva")
- Mira, aquí ho explique'm molt bé (em dóna un fulletó). Per berenar li fas un puré amb mitja poma, mitja pera i els suc i la polpa d'una taronja.
- Ja, però a mi m'agradaria donar-li la fruita d'una en una, per tot el tema de les al·lèrgies... i li vull donar aixafada o sencereta, no crec que calguin els supertriturats.
- Home... si ho recomanem és perquè és millor... per engol·lir, per la digestió...
- Sí, però a mi també m'han recomanat això altre... (moments de pausa)
- Bé, has entès com va lo de la fruita, no???
- Sí, però no crec que ho fassi... (ens creuem mirades d'escepticisme).
- I quan vinguis a la revisió dels 6 mesos ja començarem amb els pures de verdura per dinar. Li hauràs de fer un puré ben finet de 3 o 4 mongetes verdes, mitja patata i una pastanagueta.
- Ja, però li dic el mateix que amb la fruita... fins als 6 mesos no vull començar l'alimentació complementària. I llavors la meva intenció és donar-li pit i si després encara té gana... altres menjars. (pensaments...). Quan torni a la visita dels 6 mesos, ja li avanço que no haurem començat.

Això és una part de la visita periòdica al pediatra de ma filla. Ens entenem molt bé amb la infermera i crec que ja té clar per on anem però les interessants converses com aquesta no ens les treu ningú. A cada visita en podem trobar alguna.

Doncs, això, ma filla ja té els 8 i mig i ja menja de tot, des del primer dia que vam començar (que no correspon amb el dia del 6è mes d'aniversari, quina bajanada). Primer popa i després: uns quants granets d'arròs, unes cullerades d'alguna verdura ben amanida aixafadeta o de sèmola de blat de moro, un parell de macarrons o un bocí de pa, uns quants gallons de mandarina o mossegades de plàtan, mini-trossets de pollastre o conill, cullerades de quinoa... Bé el que toqui a casa per dinar, o per berenar o per sopar! Com tota família a qui li agradi menjar bé.

I, això que primer el menjar i després la popa... des de la meva experiència he pogut comprovar que si menja després del pit menja més que al revés. Però cada nen és un món, no?

Salut i bons aliments! (De pit i dels de sempre, és clar! No calen farinetes de farmàcia!! que l'únic que tenen de diferent és que són més cares!!!!!)

Cagadubtes

Sovint els dubtes s'apoderen de moltes mares, tant que ens podem convertir en unes autèntiques cagadubtes.

Faig bé si faig això? i si faig allò? o bé, seria millor fer allò altre? Com sempre, hi ha opinions per tot i per tots (d'experts i de no tan experts). Si fem cas d'uns els nostres fills seran uns malcriats i acabaran sent el terror de la casa. Per contra, si fem cas dels altres els nostres fills seran els més autònoms de tota la contrada. A qui hem de fer cas, doncs? Als uns o als altres?

A ningú! Hem de regir-nos pel sentit comú. El propi i el de la nostra família. Només nosaltres sabem allò que és millor per als nostres fills i ningú més. Ho tinc claríssim. És bo escoltar als altres (als que llegeixes o als que t'acompanyen en converses de telèfon o cafè); gràcies a ells som aquí la nostra generació, però sense que les seves opinions ens condicionin. Som nosaltres els que farem créixer les generacions futures.

Tot el que fem i deixem de fer estarà bé, i sinó, tranquil·litat, tenim molts anys per anar-hi treballant.

Si volem que el fet de ser mare/pare deixi d'estar directament relacionat al fet de ser un/a cagadubtes hem de deixar de ser esclaves del bé i del mal i començar a viure lliurement. La llibertat dels nostres actes farà persones lliures capaces de decidir entre el que està bé i el que està malament.

Sant Tornemi!

Després de fer una parada per fer vacances de Setmana Santa, ja hi tornem a ser!

Com que fa dies, doncs, que no hi ha articles nous avui us penjaré el vídeo d'un programa del 33, Quèquicom. Al programa, fan un viatge al ventre de la mare, assisteixen a una operació fetal i parlen sobre el mètode Cangur, una nova manera de cuidar els prematurs.

És un programa de divulgació científica molt amè i interessant que us recomano.

Sobre el mètode cangur, un dia en parlarem més atentament.

Aquí teniu el vídeo. A veure si us agrada: